Els mites de la creació


El marc general egipci sobre els seus mites compren, com a mínim, tres explicacions sobre la creació:

- Els nou deus de l’Heliòpolis.
- Els vuit de l’Hermòpolis
- Ptah, l’artesà, deu de Menfis, capital tradicional d’Egipte

A tots ells se’ls va atribuir la creació de l’univers, i els seus respectius sacerdots van voler aixecar els temples en el lloc exacte on es va produir la creació.


El senyor autocreat

El primer mite va ser mencionat per primer cop en Els texts de les piràmides i afirma que el creador suprem va ser Atón. Atón, deu solar, era una variant del gran deu Ra, i els seus noms es van arribar a combinar per formar Ra-Atón o Atón-Ra. Els seus poders eren tan grans que es considerava que s’havia creat a si mateix i era descrit com “el gran deu que es va crear a si mateix” o també com el “creador no creat”.
Al principi del mite, Atón va emergir en silenci de les aigües del Nun, les aigües del Caos sobre el montícul primigenit. Atón tenia una força vital tan universal que va ser capaç de crear vida per si sol, tot-hi que els Els texts de les piràmides inclouen dos versions de com es va realitzar la miraculosa acció:

La primera versió explica com Atón “agafa el seu penis i ejacula per crear els deus bessons Shu i Tefnut”, deus de l’aire i de l’humitat.

La segona versió apunta simplement que “al estornudar va donar vida a Shu, i al tossir a Tefnut”.
Fos com fos, el que era “un es va tornar tres”. La força inusual del seu naixement va enviar a Shu i Tefnut a les aigües del Nun on més tard Atón els va trobar i els va abraçar “perquè el seu ka(ànima) entrés en ells”. Després d’això van aconseguir tenir relacions sexuals a la manera humana i tenir els seus propis fills.

Tefnut va començar la següent fase de la creació al donar a llum al deu de la terra, Geb, i a la deesa del cel, Nut. Atón va col·locar Shu entre Geb i Nut per crear l’estructura bàsica de l’univers. Més enllà del cos arquejat de Nut, que forma el cel, Atón es va endur el Nun a rodejar l’univers i ell, com a “senyor dels límits del cel”, va ser qui va impedir que les aigües del Caos caiguéssin contra el cel per destruir el món.

Abans de que fóssin separats, Geb i Nut van tenir relacions per engendrar quatre fills propis: Osiris, Isis, Neftis i Set. L’antiga llegenda solar va ser adaptada pel sacerdots de l’Heliòpolis per incorporar-li el mite del deu Osiris i dona més ènfasi al descens del deu sol. La presència d’aquests quatre deus en el mite Heliopolità va crear un conjunt de nou deus coneguts com l’Enéada. Van ser els conflictes interns d’aquesta família els que van portar per primer cop la mort al món.

Després de la creació de la gran Enéada, van ser creats molts altres deus d’Egipte, junt amb totes les demés coses de l’univers. La creació de l’ésser humà es va produir després, quant el deu sol va plorar. A mesura que les seves llàgrimes anaven caiguen a la Terra, s’anaven transforman amb humans. D’aquí surt un joc de paraules propi del egipci antic:

- llàgrimes: remyt
- persones: remet




La illa del foc

El segon mite de la creació es va centrar a Khemu (“Ciutat dels Vuit”), el centre de culte del deu Tot. El nom Khemu es vinculava a vuit divinitats conegudes com a “Ogdoad”, terme grec per a vuit, descrits com a “pares i mares que havien sigut abans els deus originals” i “avantpassats del sol”.

Aquest mite també s’inicía en les fosques aigües primigènites, on es concentràven les forces bàsiques, personificades en el Ogdoad, a partir dels quals era possible crear vida: els deus Nun, Heh, Kek i Amón i els seus equivalents femenins Naunet, Hauhet, Kauket i Amonet. Nun i Naunet representaven les forces de les aigües primigènites;Heh i Hauhet la infinitat (o la força de les corrents); Kek i Kauket la foscor; i Amón i Amonet eren la força vital amagada. La força de les seves copulacions van emitir una combustió tan gran a les aigües primigènites que van donar lloc al montícul primigeni, denominat “Illa del Foc”. Després d’aquest acte, el Sol va aparèixer repentinament del montícul per crear la primera sortida del sol.

Al declarar que l’Ogdoad havia creat el Sol, els sacerdots de la Hermópolis van dir que la seva teologia era més antiga que la Heliòpolis.

Ptah, l’artesà

El tercer gran mite de la creació es va centra a Menfis, l’antiga capital egipcia i la seva divinitat principal:Ptah. Venerat desde els principis de l’història egipcia, Ptah va ser considerat clau a la creació, com a molt tard, durant l’Imperi Mig.

Segons els sacerdots de Ptah, el seu Deu era responsable de tota la creació. Fins i tot se li havien atribuit els caràcters masculins i femenins en les aigües del Caos com a Ptah-Nun i Ptah-Naunet i es feia referència a ell com el “pare que va donar vida a Atón, la mare que va donar vida a Atón”.

En la teologia menfita, l’univers es va crear simplement amb el poder del cor de Ptah (els egipcis creien que la ment i l’inteligència es trobaven situades al cor). Després de pensar l’idea de crear el món i els éssers vius (incluits els deus), la va fer realitat mitjançant un simple procés de pronunciar els seus noms:
( Aquest concepte de la pronunciació de paraules no està molt allunyat de l’idea jueva-cristiana de la paraula creadora de Deu.)

“Els deus van néixer a través de Ptah; Atón va agafar forma en el seu cor i en la seva llengua. El mes gran de tots és Ptah, que va donar vida a tots els deus i als seus kas a través del seu cor i la seva llengua, en la que Horus i Tot havien adoptat forma com Ptah. Aquest està en la boca de tots els deus, tots els humans, tot el menjar, totes les coses vives que es mouen. La Enéada de Ptah son les seves dents i els seus llavis, son el semen i les mans d’Atón. Tots els deus van néixer i la Enéada va ser completa. I és que qualsevol paraula de deu va passar a través del que el seu cor va pensar i la seva llengua va dir. I Ptah és Tatenen (el montícul primigèni) que va donar vida als deus i desde on tot comença. És el més poderós de tots els deus, que està content del que ha creat”

Després de crear totes les coses, Ptah les va perfeccionar amb les seves habilitats d’artesà. No resulta sorprenent que Ptah fos un deu molt popular en la classe treballadora, especialment entre els artesans especialitzats, que l’anomenaven el seu patró.


( article aportat per Marc Chico de l'Institució Pere Vergés , Badalona)