dijous, d’octubre 18, 2007

diumenge, de setembre 23, 2007

El templo de Abu-Simbel.Ramses II


La Esfinge de Giza



Mapa de las Pirámides a lo largo del NILO




dijous, de setembre 20, 2007


Bubastis era la antigua Bast o Per-Bastet (la casa de Bastet), ciudad que adoraba a la diosa Bastet, diosa gata guardiana del hogar y feroz defensora de sus hijos. Situada en el brazo bubástico o pelusíaco del delta, tuvo gran importancia desde la época predinástica. Su situación le permitía controlar las rutas de Menfis a los paises asiáticos. La dinastía XXII, conocida como bubastita, provenía de la ciudad, y fue en ese período cuando mayor esplendor alcanzó la ciudad, época en la que fuecapital de todo Egipto. Era famosa por sus fiestas religiosas, las más importantes de cuantas se celebraban, con grandes banquetes, según cuenta Herodoto.

Apis (mitología)
De Wikipedia, la enciclopedia libre

El toro Apis: Saqqara. Louvre
Apis, dios solar, de la fertilidad, y posteriormente de los muertos, en la mitología egipcia.
Nombre egipcio: Hap, Hepu. Nombre griego: Apis, Epafos.
Iconografía: Toro u hombre con cabeza de toro, con el disco solar entre sus cuernos.
Hijo de Isis, como vaca, fecundada por un rayo del Sol.
El toro Apis era sagrado en el antiguo Egipto. Desde el Imperio Nuevo se le consideraba el ba de Ptah, luego de Osiris, y más tarde de Sokar. Por esto último, llego a considerarse una de los integrantes del panteón de dioses egipcios asociados con la muerte.
Existía una tradición muy importante relacionada con su muerte, momento en el cual se realizaba una celebración, dado que existía la creencia de que renacería. Tras un período de luto de sesenta días, mientras que era embalsamado, se enterraba el cuerpo del buey, y en ese momento los sacerdotes de Ptah le buscaba un sucesor. Al encontrarlo, se realizaba otra festividad.
Fue adorado en Menfis, desde épocas de las primeras dinastías, como dios relacionado con la fertilidad de los rebaños, el Sol y el dios del Nilo. Su culto pasó a Alejandría en la época de los ptolomeos, siendo muy popular entre griegos y romanos. Ptolomeo I Sóter introdujo el culto a Serapis, dios sincrético, con elementos mitológicos griegos y egipcios.


EL escarabajo sagrado


El escarabajo sagrado del antiguo Egipto es uno de los amuletos que goza de mayor popularidad en todo el mundo.

Se encuentra presente en broches, anillos, pendientes y colgantes y lo podemos adquirir sin ninguna dificultad en infinidad de comercios y tiendas esotéricas.

Su fama en el terreno de la magia arranca de hace más de 4.000 años y se puede decir que es uno de los amuletos más antiguos del mundo.

Tuvo en el antiguo Egipto un papel muy destacado como animal simbólico de protección pues representaba la vida.


Los egipcios lo consideraban sagrado y lo relacionaban con la creación, la reproducción, la virilidad, la sabiduría, la renovación, la resurrección y la inmortalidad. Fue venerado por el pueblo como divinidad simbolizando al dios de la creación y confeccionado de mil formas diferentes.

De hecho uno de los adornos más populares era la sortija de sello decorada con el símbolo del escarabajo.


Pero ¿por qué el escarabajo?, ese animal tan sencillo que anda haciendo pelotas con el estiércol.

Todo arranca de la manera que tuvieron los egipcios de observar a estos insectos tan abundantes en aquellas tierras y de las conclusiones que obtuvieron de su comportamiento. Pensaron que el hecho de acarrear bolas de estiércol por el suelo estaba relacionado con la manera en que el dios-sol hacia rodar el sol de un lado a otro del firmamento.

Como el sol otorgaba el calor y la vida, llegaron a la conclusión de que los escarabajos eran símbolos de generación.

De esta manera empezaron a fabricar amuletos donde se reproducía la figura del escarabajo con el deseo de alcanzar la fuerza del dios de la creación. Pero no quedó aquí el examen que hicieron de la conducta del escarabajo.

También se dieron cuenta de que estos insectos cavaban profundos agujeros en la tierra donde depositaban esas bolas de estiércol que transportaban. Pasado un tiempo descubrían que de esos agujeros salían nuevos escarabajos. Entonces pensaron que los escarabajos originales habían vuelto a nacer y les otorgaron el don de la inmortalidad.


Así les asignaron a los escarabajos las propiedades simbólicas de la renovación y la resurrección eternas.Fue un razonamiento que no se ajusta a la visión actual del mundo pues en realidad los escarabajos peloteros ponen sus huevos en las bolas de estiércol enterradas que posteriormente utilizan las crías para alimentarse.

Los egipcios interpretaron este ciclo de la naturaleza según sus creencias y, dado que estaban obsesionados con la "otra vida", vieron en este ciclo un renacimiento. De esta manera el escarabajo pelotero se convirtió en un insecto dotado de dos de los más importantes atributos, el control del sol y la inmortalidad, transformándose en uno de los símbolos místicos más importantes de la historia.


Y, por supuesto, pasó a ser un protector personal tan valioso que todo el antiguo Egipto se anegó de amuletos en los cuales el escarabajo pelotero era la figura más representativa.

Así, empezaron a llevarlo tanto los vivos como los muertos. Los vivos para protegerse de la muerte, y los muertos como garantía de su vida después de la muerte.


Los fabricaban en todo tipo de materiales, desde las piedras duras hasta la blanda esteatita. Había amuletos hechos en madera, en barro, en loza vidriada en azul y verde imitando los colores metálicos de algunas especies de escarabajos, en oro, plata y bronce.


Su emblema se grababa en monumentos o se pintaba en los sarcófagos tanto con las alas recogidas como extendidas. Se ofrecían como prendas de buena voluntad y amuletos de la buena suerte. En muchos de ellos se realizaban inscripciones o se grababan jeroglíficos.Tuvo mucha importancia en las ceremonias funerarias.


Cuando los egipcios procedían a momificar un cuerpo colocaban en el lugar que habían estado las vísceras, y concretamente el corazón, una imagen o símbolo del escarabajo para proteger sus espíritus, pues pensaban que las almas de los muertos eran supuestamente acosadas por innumerables peligros y esto facilitaría el tránsito en el "más allá".

También se han encontrado en el pecho, muñecas y en los dedos de los cadáveres o simplemente en el puño cerrado de la mano.


Los etruscos y los romanos utilizaron también este tipo de amuletos y los de fabricación fenicia y púnica se difundieron por toda la cuenca mediterránea.

El escarabajo pelotero, representación de la vida, adorado y venerado por los antiguos egipcios era utilizado como amuleto para dar vitalidad y fortaleza a los vivos, para protegerse de las enfermedades, de los peligros, de los conjuros y de las maldiciones de los enemigos.

Se usaban y regalaban como objetos que otorgaban buena suerte o que ayudaban a que se cumplieran los buenos deseos.


Y cuando las personas morían les facilitaba el tránsito a la otra vida.


Todavía en nuestros días el símbolo del escarabajo conserva un gran valor. Actualmente es muy popular como amuleto de la suerte, además de utilizarse como símbolo de vida eterna y como protección contra el mal.
Arde Troya , de P.L.Cano

Un buen libro para mirar la Guerra de Troya de manera más moderna y logica.

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/57123

dimarts, d’agost 07, 2007


Els mites de la creació


El marc general egipci sobre els seus mites compren, com a mínim, tres explicacions sobre la creació:

- Els nou deus de l’Heliòpolis.
- Els vuit de l’Hermòpolis
- Ptah, l’artesà, deu de Menfis, capital tradicional d’Egipte

A tots ells se’ls va atribuir la creació de l’univers, i els seus respectius sacerdots van voler aixecar els temples en el lloc exacte on es va produir la creació.


El senyor autocreat

El primer mite va ser mencionat per primer cop en Els texts de les piràmides i afirma que el creador suprem va ser Atón. Atón, deu solar, era una variant del gran deu Ra, i els seus noms es van arribar a combinar per formar Ra-Atón o Atón-Ra. Els seus poders eren tan grans que es considerava que s’havia creat a si mateix i era descrit com “el gran deu que es va crear a si mateix” o també com el “creador no creat”.
Al principi del mite, Atón va emergir en silenci de les aigües del Nun, les aigües del Caos sobre el montícul primigenit. Atón tenia una força vital tan universal que va ser capaç de crear vida per si sol, tot-hi que els Els texts de les piràmides inclouen dos versions de com es va realitzar la miraculosa acció:

La primera versió explica com Atón “agafa el seu penis i ejacula per crear els deus bessons Shu i Tefnut”, deus de l’aire i de l’humitat.

La segona versió apunta simplement que “al estornudar va donar vida a Shu, i al tossir a Tefnut”.
Fos com fos, el que era “un es va tornar tres”. La força inusual del seu naixement va enviar a Shu i Tefnut a les aigües del Nun on més tard Atón els va trobar i els va abraçar “perquè el seu ka(ànima) entrés en ells”. Després d’això van aconseguir tenir relacions sexuals a la manera humana i tenir els seus propis fills.

Tefnut va començar la següent fase de la creació al donar a llum al deu de la terra, Geb, i a la deesa del cel, Nut. Atón va col·locar Shu entre Geb i Nut per crear l’estructura bàsica de l’univers. Més enllà del cos arquejat de Nut, que forma el cel, Atón es va endur el Nun a rodejar l’univers i ell, com a “senyor dels límits del cel”, va ser qui va impedir que les aigües del Caos caiguéssin contra el cel per destruir el món.

Abans de que fóssin separats, Geb i Nut van tenir relacions per engendrar quatre fills propis: Osiris, Isis, Neftis i Set. L’antiga llegenda solar va ser adaptada pel sacerdots de l’Heliòpolis per incorporar-li el mite del deu Osiris i dona més ènfasi al descens del deu sol. La presència d’aquests quatre deus en el mite Heliopolità va crear un conjunt de nou deus coneguts com l’Enéada. Van ser els conflictes interns d’aquesta família els que van portar per primer cop la mort al món.


Després de la creació de la gran Enéada, van ser creats molts altres deus d’Egipte, junt amb totes les demés coses de l’univers. La creació de l’ésser humà es va produir després, quant el deu sol va plorar. A mesura que les seves llàgrimes anaven caiguen a la Terra, s’anaven transforman amb humans. D’aquí surt un joc de paraules propi del egipci antic:

- llàgrimes: remyt
- persones: remet




La illa del foc

El segon mite de la creació es va centrar a Khemu (“Ciutat dels Vuit”), el centre de culte del deu Tot. El nom Khemu es vinculava a vuit divinitats conegudes com a “Ogdoad”, terme grec per a vuit, descrits com a “pares i mares que havien sigut abans els deus originals” i “avantpassats del sol”.

Aquest mite també s’inicía en les fosques aigües primigènites, on es concentràven les forces bàsiques, personificades en el Ogdoad, a partir dels quals era possible crear vida: els deus Nun, Heh, Kek i Amón i els seus equivalents femenins Naunet, Hauhet, Kauket i Amonet. Nun i Naunet representaven les forces de les aigües primigènites;Heh i Hauhet la infinitat (o la força de les corrents); Kek i Kauket la foscor; i Amón i Amonet eren la força vital amagada. La força de les seves copulacions van emitir una combustió tan gran a les aigües primigènites que van donar lloc al montícul primigeni, denominat “Illa del Foc”. Després d’aquest acte, el Sol va aparèixer repentinament del montícul per crear la primera sortida del sol.

Al declarar que l’Ogdoad havia creat el Sol, els sacerdots de la Hermópolis van dir que la seva teologia era més antiga que la Heliòpolis.

Ptah, l’artesà

El tercer gran mite de la creació es va centra a Menfis, l’antiga capital egipcia i la seva divinitat principal:Ptah. Venerat desde els principis de l’història egipcia, Ptah va ser considerat clau a la creació, com a molt tard, durant l’Imperi Mig.

Segons els sacerdots de Ptah, el seu Deu era responsable de tota la creació. Fins i tot se li havien atribuit els caràcters masculins i femenins en les aigües del Caos com a Ptah-Nun i Ptah-Naunet i es feia referència a ell com el “pare que va donar vida a Atón, la mare que va donar vida a Atón”.

En la teologia menfita, l’univers es va crear simplement amb el poder del cor de Ptah (els egipcis creien que la ment i l’inteligència es trobaven situades al cor). Després de pensar l’idea de crear el món i els éssers vius (incluits els deus), la va fer realitat mitjançant un simple procés de pronunciar els seus noms:
( Aquest concepte de la pronunciació de paraules no està molt allunyat de l’idea jueva-cristiana de la paraula creadora de Deu.)

“Els deus van néixer a través de Ptah; Atón va agafar forma en el seu cor i en la seva llengua. El mes gran de tots és Ptah, que va donar vida a tots els deus i als seus kas a través del seu cor i la seva llengua, en la que Horus i Tot havien adoptat forma com Ptah. Aquest està en la boca de tots els deus, tots els humans, tot el menjar, totes les coses vives que es mouen. La Enéada de Ptah son les seves dents i els seus llavis, son el semen i les mans d’Atón. Tots els deus van néixer i la Enéada va ser completa. I és que qualsevol paraula de deu va passar a través del que el seu cor va pensar i la seva llengua va dir. I Ptah és Tatenen (el montícul primigèni) que va donar vida als deus i desde on tot comença. És el més poderós de tots els deus, que està content del que ha creat”

Després de crear totes les coses, Ptah les va perfeccionar amb les seves habilitats d’artesà. No resulta sorprenent que Ptah fos un deu molt popular en la classe treballadora, especialment entre els artesans especialitzats, que l’anomenaven el seu patró.


( article aportat per Marc Chico de l'Institució Pere Vergés , Badalona)

dijous, de juliol 12, 2007


Los 4 hijos de GEB


Como en todas las civilizaciones antiguas, la cosmogonía ocupa la primera parte de los textos sagrados egipcios, tratando de explicar con el portento y el relato milagroso todo lo que se escapa del reducido ámbito del conocimiento humano.


Los cuatro hijos de Qêb (también Geb), dios de la tierra, y Nut, la diosa del cielo son dos varones y dos hembras (aunque hay versiones que hablan de un quinto hijo al que se llama Horoeris, incluso hay versiones que aseguran que este hijo era el propio Anubis) nacidos en los cinco días epagómenos que cierran el año y que eran considerados particularmente sagrados.


Estos dioses forman la primera generación de seres

que viven sobre el suelo de Egipto.


Los cuatro primeros dioses se ocupan de esa tierra escogida, velan por ella, o entran en el mundo egipcio para completar el binomio del bien y del mal, de la vida y de la muerte.


OSIRIS
El primero de los varones y el mayor de los cuatro, Osiris, es el dios de la fecundidad, la divinidad que representa y sustenta la continuidad de la naturaleza; él es quien hace nacer la semilla, quien la madura y quien agosta los campos; Osiris es el principio de la vida misma.

ISIS
Isis, su hermana y esposa, reina en igualdad sobre el extenso dominio del Nilo, en perfecta armonía con su hermano. Isis siempre está a la zaga, tras la invención de todas las artes necesarias para desarrollar la vida: desde la molienda del grano hasta las complejas reglas y leyes de la vida familiar.

NEFTIS
Neftis, la segunda hermana y la más pequeña de todos, no pudo tener la suerte de Isis la fortuna de ser esposa del buen y hermoso Osiris; por eso Neftis se quedó al margen de la felicidad (según la versión escogida Neftis puede amar a Sêth); también por eso era la representación del resto del país útil, la diosa de las tierras menos afortunadas, las tierras secas junto a los campos de cultivo; las parcelas de secano que no tenían la suerte de ser regularmente anegadas por el agua y el limo del Nilo en sus crecidas anuales.

SETH
Sêth, el segundo varón (hay textos que lo identifican como primogénito) y el tercero de los hijos, es la criatura que presagió su destino al nacer prematuramente, puesto que abrió el vientre de su madre Nut, haciéndola sufrir cruelmente. Sêth es el dios de la maldad, el espíritu negativo y el representante del desierto sin vida, la personificación de la muerte (todos estos atributos son posteriores, hay dinastías que, por ser Sêth su dios patrono, revitalizaron su culto y ensalzaron sus atributos positivos).

dijous, de juny 28, 2007


Egipte ens agrada…
en parlem ?

- Per què ens agrada Egipte a tanta gent?
- què explicarem? Història i piràmides d’Egipte

Prèviament....

1- no oblidar que la civilització egípcia va començar al IV mil·lenni AC. i va arribar fins el segle VII DC. a traves de l’església copta
2- piràmides , temples, mòmies , tombes, faraons no hauria estat possible sense el Nil i la seva crescuda anual
3- el segle XIX al descobrir-se les escenes de les tombes amb camperols treballant alegres varen donar confirmació a teories antigues sobre una civilització beneïda per la geografia
4- recordar la constant preocupació dels egipcis per el nivell de les crescudes…els nilómetres.
5- els deserts representen les barreres naturals que protegien als egipcis de les invasions
6- l’aïllacionisme va tenir efectes negatius i durant molts anys el mon egipci va quedar lligat a velles tradicions, al temps que va provocar un etnocentrisme que els portar a creure que eren un poble beneit per els deus respecte als seus veïns. “ el Nil era únic riu que anava de sud a nord i els demes anaven al reves”
7- com els demes , però , eren iguals a tothom….preferien la llum a la foscor , lo conegut a lo desconegut , lo estable a lo fugisser /canviant , l’obert a lo tancat….. valors i sensacions presents en tota societat civilitzada que se sent segura en el mitja geogràfic que coneix i domina.




Historia d’Egipte

· PRE-DINÀSTIC 6.500 AC al 3.000 AC
· REGNE ANTIC 2575 al 2.134 AC
· I període Entremig 2134 al 2040 AC
· REGNE MIG 2040 al 1640
· II període Entremig 1640 al 1552 AC –
· INVASSIO DELS HIKSES
· REGNE NOU 1550 al 1070 AC
· III període Entremig 1070 al 712 AC DINASTIES NUBIES
· INVASIONS
i. ASSIRIS 525 AC
ii. PERIODE SAITA 404 – 343 AC
iii. PERSES 343 al 332 AC
iv. GRECS

· EPOCA PTOLEMAICA 332 AC al 30 DC
· EPOCA ROMANA 30 DC al 395 DC